Segur que us han dit molts cops que les aparences enganyen. Bé, no em dedicaré a confirmar-ho ni a contradir-ho, però aquí teniu situacions provocades per la meva imatge.

En l’últim dissabte que vaig improvisar, tornant cap a casa em va parar un estranger del nord d’Europa —alt, ros, ulls blaus i alcohol a la sang— i em va dir que tenia pinta d’intel·ligent i no era pas per les ulleres, segons ell. Vaig tenir una pujada d’autoestima que només va fer més forta la caiguda quan va sentenciar que no li servia, que ell em suposava coneixements de política i història, no de ciències experimentals.

Crec que la situació més repetida és quan la segona setmana de campaments, amb la confiança d’una setmana de convivència, algun nen s’acosta per comunicar-me que es va horroritzar quan va saber que aquell monitor d’aspecte seriós quasi avorrit i visiblement més gran que la resta (i cada cop més) seria el seu tutor. Afortunadament, sembla que quan arriba l’inevitable moment que parlem canvien d’idea.

D’altra banda, a final d’estiu d’aquells estius fa anys que passava tots els matins a la piscina, m’havien confós amb un Mohamed del poble —i no estic sent racista, realment era un dels nois que es deien Mohamed. Tot i que això del canvi ètnic em passa sovint. Quan treballava al mercat amb el meu pare [ja us en faré un relat un dia], la gitana de la parada del costat li va dir “Tu hijo es muy guapo”, comentari molt positiu, “parece uno de los nuestros”, comentari més aviat curiós. Deu ser impossible amagar que la meitat dels meus gens vénen del sud.

Això sí, la vestimenta hippy ha provocat més d’un “Tú eres catalán catalán, ¿no?”, de vegades amb to de menyspreu. Em pregunto que diria aquesta gent si em veiés dimarts que ve.