Relats conjunts: ‘Ball al Moulin Rouge’

Havent conduït durant més de tres hores i veient que me’n quedaven encara un parell i ja era quasi mitjanit, vaig decidir que dormiria al primer poble que trobés. Ja era massa tard per entrar a l’hospital a conèixer la meva néta. Si havia d’esperar fins al matí, era més sensat fer l’últim tram descansat.

Un home em va indicar un hotel antic a dos quilòmetres del poble. Resulta que aquella nit el fill de l’amo havia ocupat totes les habitacions amb els seus amics per celebrar el seu trenta-setè aniversari. Només que em deixessin dormir dins al cotxe resguardat al seu aparcament ja en tindria prou. Això sí, necessitaria sopar alguna cosa, per poc o insípid que fos.

L’amo em va guiar fins al menjador, on encara quedava una mica de sopa i lasanya vegetariana. Per la finestra veia una munió de gent, més d’una cinquantena, que rodejaven una mena d’espectacle de foc. Fixant-m’hi millor em vaig adonar que tots els assistents duien vestits extravagants. Cotilles, faldilles bufades, camises, corbates, corbatins, plomes, perruques, armilles, barrets, maquillatge, collarets i arracades… Tot molt carregat i sense cap criteri cromàtic aparent.

Quan vaig acabar de menjar ja s’havien desplaçat. Veient la meva curiositat, l’amo em va explicar que el seu fill organitza un cabaret cada any pel seu aniversari. La disfressa era obligatòria i molts invitats preparen espectacles per a la nit. Sonava divertit; curiós, si més no. Vaig pensar que no em faria mal veure un o dos números abans de dormir. Bé havia d’esperar que baixés una mica el sopar.

Havien transformat un quarto dels mals endreços en una sala de festes amb cortines, llums, garlandes, projeccions, equip de so, escenari i barra de bar. Mentre un home estirat a l’escenari feia girar la seva companya a l’aire amb els peus, una parella em va posar una armilla de tigre, una bufanda blanca i uns guants liles fins als colzes. No servia de res resistir-s’hi; la disfressa era obligatòria.

Per cobrar-me el ridícul de la vestimenta, vaig demanar una beguda decidit a quedar-m’hi fins al final de l’espectacle. En comptes de molestar-los, van entendre la meva copa com el senyal definitiu d’integració al grup. Resulta que la meitat eren amics d’amics i que molts no es coneixien. Converses de tot tipus amb desconeguts estrambòtics se succeïen.

Una hora després havia d’anar al lavabo. Em vaig dirigir cap a l’única porta de la sala, una amb trànsit constant de visites breus. Vaig obrir la porta. No era el lavabo. Ben mirat, ja feia un dia tard a l’hospital; no venia de cinc o sis hores més.

'Bal au Moulin Rouge' (1890) de Henri de Toulouse-Lautrec

‘Bal au Moulin Rouge’ (1890) d’Henri de Toulouse-Lautrec

10 thoughts on “Relats conjunts: ‘Ball al Moulin Rouge’

  1. Les festes inesperades acaben sent les millors. Només buscava un lloc per passar la nit, però es va trobar amb un bon cabaret. Sempre hi ha dues opcions i va triar la de deixar-se anar… estaria bé saber com va acabar la cosa… a la néta només li podrà explicar molts anys després.

  2. doncs quina sorpresa!!! cercar un lloc per reposar i trobar-se aquesta magia rera la porta….molt bon relat!

Què n'opines?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s