Ahir, 11 de setembre de 2012, vaig ser només un entre un milió i mig de persones. Però era precisament una d’aquelles situacions en què com més gent i hagi i més costi distingir-nos, millor.
Havia quedat al costat de la Casa Batlló, just davant de la parada de metro Passeig de Gràcia. Com que es recomanava no utilitzar aquesta parada per evitar aglomeracions, jo la vaig utilitzar còmodament perquè només hi baixàvem quatre gats. Allà hi vaig trobar un amic simpàtic, amable, generós, intel·ligent i atractiu que es queixa que el menciono molt de passada al bloc. Les dues noies que esperàvem, però, no van ser tan llestes i es van perdre en algun lloc entre la multitud. El noi simpàtic, amable… i jo vam acceptar fer història sense elles.
El milió i mig de persones que hi vau ser no necessiteu que us expliqui l’emoció de veure un mar d’estelades onejant a mans d’un poble unit en busca de reconeixement. Els que ho vau seguir per televisió encara podíeu veure el formiguer agitat cantant. Els que sou lluny us vau conformar amb les fotos i els comentaris de les xarxes socials —quan la informació aconseguia escapar a la saturació de la xarxa a Barcelona— i una mica d’imaginació.
Feu clic a la imatge per veure un vídeo.
Avui els polítics valoraran i, probablement, utilitzaran la manifestació, però no en puc dir res perquè quan això es publica encara no ho han fet. Per tant, faré dues observacions sobre comentaris previs. La necessitat de discutir amb Espanya i Europa la separació, per exemple, no és absurda? Cal el permís de l’altra part o d’una tercera part quan es vol trencar una relació? I quina gràcia em fa que Catalunya hagi de demanar l’admissió a la Unió Europea si esdevé independent i Espanya no. Si un país es divideix en dues parts diferents a la unitat anterior, per què només una ho ha de demanar? No és lògic que Espanya no ho hagi de fer simplement perquè manté el nom del país anterior, sobretot quan és evident que molts dels punts que li van garantir l’accés provenien del territori que perd. Reflexionem-hi.
Traduquímica 
fem una cosa doncs, primer aconseguim fotre fora espanya de la UE i després ens independitzem, a veure si son capaços de tornar-hi a entrar sense nosaltres xD
Jo vaig entendre que el tractat d’adhesió a la comunitat europea es transmet de forma automàtica i que posteriorment es renegocia, però tot plegat és força confós. En tot cas jo no em preocuparia: si fossis Europa, amb qui et quedaries? Amb una España sense Catalunya o amb una Catalunya sense España? 😉
Bé, sí, avui han dit a Brusseles que s’havien malinterpretat les seves paraules i que depèn de la situació, però que, en tot cas, l’estat original influiria en la decisió. Com també ha dit Jordi Pujol, si depèn d’Espanya (ja sigui així o perquè han d’acceptar-ho tots els estats membres per unanimitat), ens quedarem fora de la UE. No obstant això, jo em segueixo preguntant per què ha de ser Espanya qui ens doni permís a nosaltres i no nosaltres a ells.
Jo també hi era… és estrany que no ens veiessim!
Qui et diu que no ens vam veure?