Després de la breu visita a Londres, un company de la carrera de Traducció i Interpretació m’esperava a Reykjavík, un lloc on qui sap si hauria anat mai si aquest geòleg i traductor no s’hagués interessat en el terreny i l’idioma d’Islàndia.

L’avió que vaig agafar tenia una distribució estranya: dos seients a l’esquerra del passadís i tres a la dreta. Si hi penseu bé, això implica un sobrepès al costat dret de l’avió, ja que hi ha una fila més de gent on a l’esquerra hi ha un buit. Malgrat tot, vam arribar bé a la destinació.

El més estrany quan hi vaig arribar (a part del fet d’anar a la fi del món a visitar un company amb qui només havia compartit una assignatura durant un semestre) va ser endarrerir el rellotge una hora més i adonar-me que, tot i que ja era mitjanit —les dues de la matinada en el meu rellotge biològic—, el sol banyava totes les terres a la vista com si es tractés del regne del Mufasa.

La primera cosa nacional a què em va exposar el meu amic va ser una carn amb gust a fum, literalment. També em va parlar de la carn de tauró podrida, però jo em moc dins d’uns límits. El següent dia l’experiència no va ser culinària, sinó que vam enfilar una muntanya amunt seguint un riu calent que baixava de la muntanya tot creant una boirina de vapor. De tant en tant ensopegaves amb bassals de roca líquida bullint. Ens vam quedar en banyador i vam passar prop d’una hora dins del riu ignorant els 9 graus de temperatura exterior.

Per la ciutat també m’hi vaig trobar una companya de feina i amiga amb qui havíem quedat per fer una cervesa a Reykjavík —som així d’esplèndids. També vaig gaudir de la companyia del seu germà, amb qui viatjava. Vam aprofitar el viatge per anar a les piscines descobertes: piscines per a nens, amb carrils per nedar, jacuzzis… Tot d’aigua calenta, que en aquell país la treuen directament del terra, i ja pot ploure o nevar, que ningú no surt de l’aigua.

I aquesta és la història de com vaig descobrir el país on vull fer excursions a peu l’estiu que ve.