MURAKAMI, Haruki. After Dark. (2004). Barcelona: Edicions 62, 2012. [Títol original: Afutādāku. Traducció d’Albert Nolla Cabellos]

«S’acosta la mitjanit en un restaurant desangelat que obre tota la nit; la Mari beu un cafè a poc a poc i llegeix una novel·la. […] A casa, la germana de la Mari, l’Eri, dorm profundament des de fa dos mesos. After Dark narra les històries entrelligades d’uns personatges solitaris […] que seuen en un bar mig buit i mantenen llargues i reveladores converses mentre beuen cafè i fumen sense parar.»

Malauradament, conté una bona peça d’art abstracte

Potser jo no diria que les converses són tan llargues ni tan reveladores, aquestes converses. És cert que hi ha tot un seguit de desconeguts que es fan confidències amb la tranquil·litat que la conversa no tindrà cap efecte en la seva vida. Això no obstant, no espereu la resposta a cap gran enigma ni arguments misteriosos; es tracta de gent prou corrent amb un toc de malenconia.

Sembla que Murakami té una tendència a les històries incompletes amb personatges grisos. Quan la meva germana va girar l’última pàgina i va veure que la següent ja estava en blanc, va haver de tornar enrere, rellegir l’anterior i buscar què se li havia escapat. Com vaig dir amb Kafka a la platja, aquest no és un llibre per a qui busqui un final lligat i mastegat. De fet, no és un llibre per als que busquin un final.

D’altra banda, tot i ser un gran opositor dels finals tancats, aquest cop crec que Murakami n’ha fet un gra massa perquè planteja un enigma excessivament anormal i no en dóna cap mena d’explicació ni n’insinua res, al més pur estil Perdidos. M’agrada haver de pensar una estona després d’un llibre, però crec que les absurditats camuflades de misticisme són com l’art abstracte, una presa de pèl pedant.