A principis del 2014 vam veure com s’inicien els projectes de recerca europeus. Un any més tard, se n’avalua el progrés en noves reunions.

Amb un nom o altre, s’organitza una trobada de dos o tres dies per veure si els investigadors han fete ls deures. Aquests deures es van especificar primer en els documents del projecte i després es van discutir a les jornades d’inici. Cada fita a aconseguir té la seva pròpia data límit.

El primer punt de l’ordre del dia de la trobada —després del discurs de benvinguda— és l’exposició dels resultats de cada grup de recerca. Les dates límit se solen respecter, tot i que no és estrany —ni terrible— que un parell d’objectius vagin un mes tard per diferents motius. Quan ja es té clara la situació actual, es prenen decisions sobre com resoldre problemes, els passos següents per ajustar-se als resultats obtinguts o simplement seguir fent-ho tan bé com fins ara.

En projectes més grans, hi ha sessions paral•leles per als diferents paquets de treball, en què tracten els seus temes o proven els aparells que hagin desenvolupat. En una sessió posterior, es comparteixen les conclusions rellevants amb la resta del consorci. És probable que una junta d’assessors independents formada per científics destacats de diferents camps assisteixi a aquesta sessió per opinar —de manera constructiva.

Altra vegada, se serviran entrepans i canapès en abundància cada dues hores i hi haurà un sopar de gala en un restaurant car on no són capaços d’escriure bé el nom del projecte i converteixen un complex xip que analitza la contaminació en un vaixell qualsevol (chip i ship en anglès)… Tant fa, porteu-me aquestes postres tan elaborades.

I quan anem a aquell restaurant que inventa noms graciosos? [foto© CTBTO]