El cap de setmana del 15 d’agost, Sant Quintí de Mediona va celebrar la festa major. Sabia que retrobaria amics i família i que ho passaria d’allò més bé. També sabia que hi aniria en cotxe, però no sabia que jo en seria l’únic ocupant…

Les coses com són, Sant Quintí no està generosament comunicat amb transport públic i acostumo a aprofitar el viatge d’algú amb cotxe per anar-hi. Aquest cop la xicota del meu pare m’havia de recollir a Vilafranca tornant de treballar. Però quan l’esperava on havíem quedat, vaig rebre una trucada.

El meu pare em venia a buscar. Ella havia tingut pana a l’alçada del Vendrell. El pla era localitzar-la i ells dos esperarien la grua junts mentre jo tornava sol a Sant Quintí per dinar amb la família. Ell no es va mostrar preocupat pel fet que jo condueixi menys que un cop l’any i de casualitat.

Li vaig demanar que em refresqués la identitat dels tres pedals, em vaig asseure al seient del conductor, vaig tancar la porta i vaig posar la clau a la ranura. Vaig sentir uns cops a la finestra. El meu pare agafava amb la mà aire de l’espatlla i el duia cap a la cintura. Volent recordar els pedals m’havia oblidat del cinturó.

Amb el cinturó posat vaig girar la clau, vaig prémer l’embragatge i vaig posar la primera marxa. Tres cops a la finestra. Ara em feia el gest de girar la clau fins al final. Petits detalls… Però ara ja ho tenia tot. I amb el motor encès de debò vaig posar la primera i vaig donar gas. I no em movia.

La finestra un altre cop i el gest d’aixecar una palanca. El fre de mà. Si se n’han de fer de coses abans de conduir de debò! Però vosaltres feu com el meu pare i no patiu, que a la carretera tot va anar rodat.