Tothom té els seus propis motius per odiar els francesos, o com a mínim per tenir-los un afecte reduït. En alguns casos el sentiment deriva dels coneixements d’història o de les relacions polítiques actuals. En altres, de males experiències (més o menys nombroses i més o menys personals) amb ells. El meu cas va ser molt diferent.

Era l’any 1996 quan vaig rebre per primera vegada una classe de francès. A l’escola fèiem un any obligatori de francès a sisè de Primària per decidir si volíem hipotecar-nos tota la Secundària amb els crèdits variables d’aquest idioma ―i perdre l’opció d’escollir altres assignatures més interessants (com Jocs Malabars) cada trimestre. Abans de començar el curs jo estava expectant. Ja havia estudiat anglès durant quatre anys i havia descobert que m’agraden les llengues. I també els idiomes. Però no tot és sempre com ens ho imaginem.

Vaig tenir una professora pèssima. En nou mesos només ens va saber ensenyar a preguntar el nom, els dies de la setmana i a comptar fins a quaranta. Té prou delicte si tenim en compte que això ho sap qualsevol sense necessitat d’estudiar un any. Fins i tot podíem afegir el “Voulez-vous coucher avec moi (ce soir)?“, que la professora no el va mencionar, però tots el coneixíem. L’única gràcia del que vam aprendre era poder dir cagant en comptes de quarante quan et preguntava la llicó.

I a causa d’aquella professora vaig decidir que el francès no m’interessava. Vaig desenvolupar una profunda animadversió cap a la llengua i tot el que hi estava relacionat. Amb el pas del temps, però, i després de passar per la Facultat de Traducció i Interpretació vaig perdre aquest rancor absurd cap la llengua per culpa de la professora (que la vam tenir en altres assignatures i es mereixa el mateix respecte que ensenyant idiomes).

I avui, finalment, parlo una mica de francès. Tot és culpa de dos bretons que han estat durant quasi tres mesos al laboratori. Quan els vaig veure per primera vegada pel departament vaig pensar: “Hmmm, gent nova. Aquests han de ser meus.” És que m’agrada col·leccionar gent per satisfer la meva ànsia social. Quan em van dir que eren francesos vaig dubtar, però una setmana després els vaig poder dir amb tot l’afecte del món: “Sou francesos, però simpàtics.” I aquí va començar una bonica història intercultural.

Aquests mesos he estat més amb ells que amb qualsevol autòcton i he fet coses que no hauria imaginat que faria, com el bany al Mediterrani durant la sortida del sol. Tot i que el més fort va passar fa una setmana. Em vaig haver de veure pels carrers de Barcelona buscant un bar amb un francès per veure un partit de futbol de la seva selecció tot prenent una cervesa. França, futbol, bar, cervesa? Se m’ha de captivar molt per aconseguir que violi tants principis alhora!

La part trista és que aquest cap de setmana tornen al nord. La part bona és que ara tinc dues cases a la Bretanya i que començo a parlar francès gràcies a dos nois que, tot i ser francesos, són genials.