Les últimes dues setmanes he estat de viatge. No vaig endur-me la càmera de fotos, o sigui que no cal que patiu, no haureu de veure’m a tots els monuments una i una altra vegada. No, jo parlaré dels vols. De fet, quasi ningú no menciona els trajectes entre les destinacions i sovint tenen algunes de les histories més interessants.

El més interessant, sens dubte, va ser el primer, de Reus a Pisa. La primera part del viatge, a la Toscana, la feia amb la rossa d’Osca. Vam arribar a l’aeroport de Reus amb autobús i vam haver d’esperar unes hores allà. És molt graciós que una sala més o menys gran dividida per un envà es pugui considerar un conjunt de dues terminals.

Esperàvem jugant a cartes i en una de les passejades de descans vam veure un noi altíssim, sol i d’aspecte interessant que no parava de consultar els horaris dels vols. Vam anar a seure al seu costat i vam fingir una invitació espontània a unir-se al joc de cartes. Resulta que era un italià que havia passat la nit sol a l’aeroport perquè tenia un vol diferent que els seus amics. A part de les cartes, vam compartir el dinar amb ell, perquè la festa l’havia deixat sense ni cinc. Quan vam arribar a Pisa, perquè vam seure junts a l’avió i tot, ens va donar el seu número de telèfon. Qui sap si la pròxima vegada que anem per allà…

Quan va acabar la part de la Toscana, la rossa va tornar a casa i jo vaig dirigir-me a la Bretanya francesa. Aquí va ser quan els italians em van prendre la pasta de dents per evitar que me les rentés durant el vol i me les deixés tan brillants que cegués el pilot i segrestés l’avió.

El vol des de Brest a Londres, l’última etapa del viatge, no va tenir cap detall destacable. Entre d’altres coses perquè no haurien trobat una excusa prou convincent per prendre’m quatre samarretes, que era l’única cosa que tenia a la motxilla a part de la pasta de dents segrestada. Això sí, quan vaig arribar a Londres vaig recordar una cosa que havia oblidat: l’obsessió anglesa per la seguretat.

L’últim vol, de Londres a Girona, va ser el més avorrit de tots. Vaig haver de passar la nit a l’aeroport de Luton perquè el vol sortia massa d’hora per anar-hi en tren i no pagava la pena dormir tres hores a Londres i agafar el bus nocturn.

Però la gran conclusió a què arribes després de quatre vols seguits només pot ser una: Algú ha d’inventar tan aviat com sigui possible la separació entre gent decent que vol viatjar tranquil·lament i pares irresponsables que no saben controlar els seus fills menors de deu anys. Segregacionista? Evidentment.