Ja desposseït de la pasta de dents, vagi arribar a l’aeroport de París Beauvais. Allà m’esperava un santboià que hi havia arribat set hores abans i preferia veure cavalls al poble del costat a anar sol cap a la Bretanya.

Vam haver d’anar al centre de París per agafar el tren d’alta velocitat fins a Saint Brieuc. La meva primera ―i de moment única― visita a la ciutat de l’amor va ser breu. Ens vam fer fotos amb la torre Eiffel des de lluny mentre corríem per no perdre el tren. Potser no va ser gaire romàntic, però com a mínim hi vaig anar en parella, tot i que el santboià digui que el que hi ha entre nosaltres no serveix en aquest cas.

Quan el tren va parar a Saint Brieuc ja teníem un dels francesos saludant per la finestra; el ros. El moreno havia de venir dos dies després. Era bastant tard i havíem d’anar a una festa d’aniversari disfressats. Vam agafar alguns sandvitxos triangulars de pa de motlle d’aquests tan populars a la resta d’Europa per menjar al cotxe de camí cap a la festa.

Tothom duia una disfressa diferent perquè cada una havia de contenir una lletra diferent de l’abecedari. La nostra era la x, per això vam anar de plombix, lampistes d’Astèrix i Obèlix (del francès plombier). Hi havia una vintena de persones i alguns no parlaven gens d’anglès ni de castellà i vaig haver de parlar en francès. Va estar prou bé descobrir que sóc capaç de mantenir una pseudoconversa durant un quart d’hora en aquesta llengua.

La resta de dies van ser com tornar a la infància al poble. Al matí jugàvem a la Wii mentre el ros treballava i a la tarda jugàvem a futbol amb els seus amics o anàvem fins a les platges en bicicleta (vehicle que el santboià no dominava del tot) i visitàvem la regió. Al vespre venien alguns amics i xerràvem a la fresca.

El santboià va marxar dos dies abans que jo, que vaig passar l’última nit a Brest, a casa del moreno, perquè l’avió cap a Londres sortia d’allà el dia següent.