El mag d’Òzcar – 1 nov. 2008

Doncs, sí, estic fent una mica el camí cap a Oz. És perquè se’m van endur volant cap a un país desconegut? No. És perquè tinc calçat nou? No. És perquè els carrers estan pavimentats amb enormes pedres incòmodes per caminar amb tacons? No. És perquè al final no hi ha cap mag meravellós i la recompensa és el que he après? No. És perquè pel camí m’he trobat algunes persones sense cor? No. Sense coratge? No. Sense cervell? No… i sí.

En realitat és perquè, com tota bona Dorothy, tinc ganes de tornar a casa. És perquè m’enyoro? No. Perquè ja fa cinc setmanes que no toco cap videojoc i he passat hores a la Fnac mirant els jocs que van sortint i tinc ganes de comprar, però encara que els comprés m’hauria de conformar amb el llibre d’instruccions. Ja ho he provat, però per més que doni cops amb els talons de les bambes noves no reapareixo davant de la Playstation.

Malgrat tot, encara hi ha coses bones, segueixo mort de fred a dins de casa.

Bé, la història nocturna de la setmana és una festa Erasmus el passat dijous. Us n’heu adonat que totes les històries són nocturnes? És que de dia la gent estudia i treballa i ja he agafat el costum de dormir de 3 de la matinada a 12 del migdia.

Això també va ser una mica viatge cap a Oz. Ja havia sopat i estava a l’habitació quan vaig rebre un missatge per anar a una festa Erasmus. En mitja hora ja em trobava lluny de casa amb un portuguès, dos italians i un madrileny (no és cap acudit). Després de molt buscar ―perquè l’italià, que sabia on era la festa, no sabia on era― vam arribar a una casa plena d’estudiants. Italians, espanyols, alemanys i moltes coses més que no vaig arribar a saber. El més portuguès que hi havia érem el meu amic i jo.

Era una mica com la torre de Babel, es parlava de tot, menys portuguès. Com a mínim no una cosa digna d’anomenar portuguès. Els autòctons es queixen i odien el món amb raó, ningú respecta la llengua. La gent ve aquí parlant castellà o anglès i ells ja m’entendran.

La nit va acabar amb el meu amic i els altres tres marxant a dormir i jo amb un grup reduït recollits per uns portuguesos quan no trobàvem discoteques obertes i un aperitiu en un forn secret que obre molt d’hora i fa unes coses molt bones. Tot això acompanyat d’una fina pluja que em va fer llevar mig engripat. Una grip d’aquelles com els diners, tal com vénen se’n van. Com jo.

Què n'opines?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s