La Pegatina.

Ja fa uns anys que La Pegatina volta pel món. El primer cop que en vaig sentir parlar va ser en un sopar amb amics. Al final del sopar l’entreteniment principal era llepar les etiquetes de les cerveses i enganxar-les al front dels altres cridant “Pegatina!”, una diversió que ens va durar setmanes.

Després vaig començar a sentir-ne alguna cançó. Dic sentir i no escoltar perquè sóc molt mandrós per a això de buscar música. Jo sóc dels que encén la ràdio o va de festa i escolta el que li posen, sense gaires manies. Puc dir tranquil·lament que els he sentit durant molt de temps, però no els havia escoltat mai. Aquest estiu això ha canviat.

Un dels monitors que hi havia a les estades era el màxim exponent de l’afició a la rumba catalana i mai no perdia l’oportunitat de posar La Pegatina en els moments en què l’activitat es podia acompanyar amb música. Allà perdut a la muntanya vaig posar més atenció a les cançons i l’última setmana de campaments fins i tot vaig fer el gest d’escoltar-les mentre preparava activitats o descansava tot sol.

Val a dir que tenia una motivació afegida perquè vam decidir anar a un concert que feien l’últim dia de les estades. I així va ser. No vam anar a aquell concert, però dos dies després tocaven a Santa Coloma de Gramenet i aquest no ens el vam perdre pas. Ho vam passar molt bé i encara tenim ganes de més concerts.

Sent com sóc i tenint en compte els ambients on em moc, era qüestió de temps que això passés. A partir d’ara intentaré fer un esforç i buscar música en comptes d’esperar sempre que vingui a mi.