Piromusical a plaça Espanya.

La Mercè ja va acabar i demà em tocava escriure una entrada nova, però com que no vull que em vinguin a tirar pedres al bloc per no fer vaga, actualitzo avui.

Diumenge vaig portar coses que necessitava al pis i després de dinar vaig anar a una festa al marge de la de la ciutat. Era una festa multicultural a casa d’uns indis (de l’Índia) i una filipina per a reunir tots els del laboratori, tant els antics com els nouvinguts Erasmus Mundus. Ens van fer menjar típic dels seus països, molt bo tot.

Mentre parlàvem i ens culturitzàvem culinàriament, algú va dir que hi havia un piromusical de cloenda de festes a plaça Espanya. Jo vaig recordar i els vaig parlar d’un que van fer a Vilafranca ja fa molts anys. No era un piromusical, sinó un piro-musical. A mesura que m’hi acostava sentia La Oreja de Van Gogh. Quasi havia arribat a la plaça del piromusical quan la cançó va canviar a una de Shania Twain. Vaig pensar que potser hi havia un desaprensiu d’aquells que obren les portes del cotxe i comparteixen la seva música i que tapava la música dels focs artificials. Però no. Allò era la música dels focs.

Crec que no era la millor combinació per un espectacle d’aquests. Normalment esperes una cosa més clàssica, sense lletra. De totes maneres, la música i els petards no estaven gaire coordinats. Per això el piro i el musical han d’anar separats. Vam riure d’això una estona fins que vam arribar a plaça Espanya i va començar l’espectacle. Ens vam quedar tots bocabadats perquè, com vaig dir, allò era absolutament “Vilafranca style”.