La setmana passada em van trucar per fer una substitució de monitor de menjador a prop del laboratori, a Sarrià. No era una escola pública, era del tipus que poden pagar les família de Sarrià. Automàticament imaginem nens amb uniforme, escola religiosa, passadissos tipus Hogwarts i professors estirats. I no ens equivoquem gens.

Em vaig presentar puntualment a secretaria, on no m’esperaven, i em van enviar cap al menjador erròniament. Allà les cuineres em van enviar cap a algun lloc indefinit del passadís on suposadament hi havia una sala on es reuneixen els monitors a preparar el que s’ha de fer. El cas és que aquesta sala no existeix, entre d’altres coses, perquè els monitors mai no preparen res per als nens. Per sort dos d’ells arribaven quan vaig sortir del menjador.

Eren un noi de la meva edat i una dona que voltava els cinquanta. Només faltava una altra dona de la mateixa edat que va arribar cinc minuts després. La primera dona era bastant flor i la segona tenia ànsies de poder. La dinàmica del grup era un diàleg tancat entre el noi i l’ansiosa ignorant constantment la flor. No em va semblar un grup agradable. La majoria de la conversa estava dedicada a criticar els joves i la seva falta de respecte. Em van avisar que els nens eren terribles i que em preparés a repartir canya.

Quan van arribar els nens vaig veure que els tractaven com a presos. Només els parlaven per a donar-los ordres o renyar-los, mai no els somreien, mai no creuaven paraules amables sobre qualsevol cosa. Jo crec que hi havia menys respecte per part dels monitors que per part dels nens i que el problema era la canya que repartien. Vaja, si els quatre suposadament més mal educats de tots quan sortien al pati van recollir sense queixar-se un tros de pa que els va caure a terra després que els digués només “Nois…” assenyalant-lo, crec jo que el problema no són ells.