Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!

El viatge exprés al sud va anar molt bé. De fet em van sobrar unes hores i tot… Portugal és bonic, però petit.

Ahir, dissabte, vaig fer les últimes celebracions. Primer un dinar de quatre plats d’arròs amb fideus, mortadel·la i enciam amb dues hamburgueses de postres. Sí, vaig acabar mort, no va ser intencional; però no podia tirar tot el menjar. De cinc a nou vaig estar de festa en un local amb aquells amics obscurs, on vaig beure’m la meva primera cervesa en tota la vida. I després d’un sopar light a casa (un plàtan i una poma), vaig anar a prendre alguna cosa amb la noia que m’ha deixat viure a casa seva (encara no havíem sortit mai junts, com a amics).

Aquest matí a l’aeroport he estat a punt de morir anímicament perquè havien canviat el nom del vol i l’havien endarrerit deu minuts i m’he quedat amb cara de “diran que no és el meu vol i m’hauré de quedar aquí una setmana més”. Imagineu que m’hagués de quedar una setmana més. Tindria temps de visitar tot el país sencer una altra vegada i descansar el setè dia! És clar que un noi llest com jo no es deixa prendre el pèl. He anat al check in com si res ―ja sabeu, xiulant i mirant sospitosament cap als costats―, he posat la maleta a la cinta i he demanat el bitllet d’embarcament. Efectivament, era el mateix vol i no ha passat res.

Durant el vol ens han tornat a ensarronar. El pilot ha manat que ens poséssim els cinturons perquè passaríem per una zona de turbulències. Va! Jo allà tot emocionat i res. Aquí sempre prometent catàstrofes i després res, devia ser emo. S’ha de dir que la majoria del viatge he dormit, fins que m’ha despertat el pilot amb les seves falses promeses. Els vint minuts restants he estat despert, però estava als núvols. Literalment. També ens havien dit que “el tiempo en Barcelona está despejado – the time in Barcelona is despejated“, però era només una altra falsa promesa.

Un cop a terra només em faltava apartar la multitud que havia acudit amb pancartes mentre dos guardaespatlles, una d’ells amb moltes més canes que fa dos mesos, m’escortaven fins a la limusina que m’havia de portar fins a la meva petita mansió on el meu conegut gat psicòpata m’esperava per rebre’m dolçament abans de demostrar que segueix sent un sàdic.

Bé, jo no vull dir res, però ja hi ha qui ha aconseguit fer un cafè amb mi aquesta tarda. Poseu-vos les piles si no sou els de les pancartes o les del cafè, a veure si a aquestes alçades hem de quedar malament.