Avui era jornada de portes obertes a l’escola on treballo. Segurament per a la directora, que havia de passejar amunt i avall atenent pares —no perdré el temps en hipercorreccions polítiques— i explicant els detalls de l’escola, és un dia cansat i estressant; per als professors, al contrari del que pensava, no és un dels pitjors dies.

La setmana passada vaig saber que ahir i avui hi hauria portes obertes a l’escola. Vaig imaginar-me a classe, on cap nen no m’ha sentit mai cap paraula que no fos en anglès —de fet no me les han sentides en cap altre idioma ni fora de classe—, veient pares entrant i sortint, trencant el ritme de classe, preguntant-me coses i esperant grans demostracions del —inexistent— nivell Proficiency dels seus nens.

Anava errat. Avui els nens estaven més tranquils del normal, potser el fred els anul·la una mica, i jo patia per quan entressin els pares i alteressin aquella situació anòmala, però divina. En un moment determinat, s’ha obert la porta i han entrat la directora amb un grup de pares. Els ha fet un breu comentari en una veu tan baixa que no l’he pogut sentir. Han estat allà només un minut, en silenci, veient com seguia la classe indiferent a la seva presència i han marxat.

Suposo que els meus prejudicis vénen del món del lleure. Quan els pares apareixen a les colònies sol ser per a posar el nas a totes les activitats, provocar infraccions de normes que els nens no han fet durant tota l’estada o demostrar d’on ha sortit aquell nen tan dolent. L’escola els deu fer més respecte, l’educació formal. Però els monitors també som educadors! En tot cas, sort que encara respecten alguna cosa, que ja sabem com són els pares d’avui.

Pregunta: Si heu treballat amb nens, com han estat les experiències amb els pares?