El mundo no se ha dado cuenta todavía, pero Pokémon no es un simple juego para niños; existe toda una filosofía oculta sobre la conducta humana para educar a las nuevas generaciones y la voy a destapar.
Aquí empezó todo.
Hace años los jóvenes se enamoraban, se cortejaban, se casaban, tenían hijos y vivían felices para terminar muriendo al lado de esa persona tan especial, la única. Hoy en día la cosa no es tan sencilla, las nuevas generaciones hemos estado bajo la influencia de la filosofía Pokémon y ahora es todo muy confuso. El lema básico es “Hazte con todos”.
Sí, lo que hoy importa es cazar (seducir) el máximo de pokémons (personas) posibles. Puede que alguno realmente no te interese porque sus habilidades o su aspecto no te aportan nada, pero eso no importa; tu objetivo es completar la Pokédex, ser quien más pokémons capture.
Aunque es imposible gestionar cientos de pokémons (amantes) a la vez y puedes cargar con solamente seis. O sea que escoges a tus preferidos y el resto lo envías al PC de Bill (agenda) metidos en sus pokéballs por si algún día te falla alguno del equipo principal o cambias de preferencias.
Pero todavía hay entrenadores que se encariñan con uno de sus pokémons y luchan siempre con el mismo. Aunque estos siempre llevan algún pokémon de refuerzo, porque el cariño no lo es todo y es práctico guardarse una pokéball en la manga para cuando estás apurado. Ya sabéis a lo que me refiero.
Y vosotros, ¿qué tipo de entrenador sois?
Traduquímica 
Tu, si “biquini” està acceptat, per què no pot estar-ho “biquinera”? El món és injust i absurd.
And, just so you know, estic fent filologia catalana i anglesa.
Però no, no m’he sentit ofesa. Res com aprendre coses noves cada dia.
(fas meditació zen?)
Hahahaha, Òscar, la Maria s’ha indignat al matí anant cap a la uni…! La seva vena de filòloga imagino!
Sobre els pokèmons… jo crec que va a èpoques, a vegades t’encarinyes d’un i vas amb ell i èpoques en què l’últim que vols és encarinyar-te’n!
I si un home pot ser canós i canut (no una paraula, sinó dues), per què no pot tenir canes i s’ha de resignar a tenir cabells blancs? Maria, si vols, un dia anem els dos junts a l’Institut d’Estudis Catalans a reclamar i hi muntem un debat.
De meditació Zen no n’he fet mai, però crec que s’adiu bastant al meu caràcter.
Joan, tu no creïs la discòrdia. Jo ho vaig dir tot innocent i tu hi vas com el dimoni als pastorets…
Per que fa als pokémons, també hi ha moments en què organitzes la gran cacera i no en trobes cap i d’altres en què no duus cap pokéball a sobre i no paren de sortir pokémons de l’herba.
La típica metàfora dels Pokemons? Jo he sigut més de Digimon, més que res per l’horari, suposo.
Això de la meditació, ho deia pel teu dibuix estil manga que o bé fas la papallona (si has fet ballet, ja saps a què em refereixo) o bé estàs fent meditació zen. Tot i que quan es fa meditació zen, no es somriu tant.
Apa, bona nit!
[el joan m’ha incitat a la baralla]
es fa estrany ser a “no man’s land” perquè jo no tinc cap blog on aferrar-me i el terra grinyola.
Pons, no sé si és típica per a tothom, però jo fa anys que la faig servir. Tu també?
Maria, pel que fa al dibuix, sempre m’he assegut de maneres molt meditatives o gimnàstiques, la gent m’ho sol dir. Potser sóc l’última reencarnació de Buda.
Retroenllaç: El químico entrenador Pokémon: la toma de muestra | Traduquímica et al.