Que les festes sorpresa no sorprenen mai a ningú és un fet. Però he descobert el secret perquè una festa sorpresa sorprengui de debò —ho sé, últimament tinc moltes revelacions.

Dimecres passat, després de sopar —i de rentar els plats, que sóc un noi com cal— vaig encendre el televisor i em vaig asseure al sofà per buscar alguna cosa que m’entretingués mentre païa el menjar. Després d’un breu desesper vaig veure que feien Arròs covat, una sèrie que podria seguir si seguís alguna sèrie.

Just quan començava el capítol un dels companys de pis —el veneçolà— va arribar, però venia amb algú. De fet, venia amb alguns si tenia en compte totes les veus que sentia. Efectivament, es va obrir la porta i van aparèixer una desena de desconeguts amb cerveses que es presentaven a mesura que entraven. Es van escampar per tota la cuina d’estar i llavors el meu company va dir “Ah, no te lo había dicho, es mi cumpleaños.”

Però no hi va haver espelmes. (font)

Resulta que havia portat alguns amics per celebrar el seu aniversari. Hi havia una madrilenya, un bielorús, dues angleses, algun sud-americà i un kurd que parlava català bastant bé; la resta estaven en procés. Em vaig unir al grup perquè els faltava la representació autòctona i hi vam estar fins passada la mitjanit. Llavors els invitats van marxar i el company i jo vam fer una hora més de revisió de vida i altres assumptes.

Quan em vaig ficar al llit vaig adonar-me que les festes sorpresa són un èxit quan el sorprès no és qui fa els anys i especialment quan els que han de sorprendre no saben que ho faran.

I vosaltres, quines experiències sorpresa heu tingut?