Quan era petit teníem una taula de billar a casa. Una de joguina, la fusta era més prima que la taula del menjador i de llargada no feia més d’un metre. Ja servia per passar una estona entretingut.
Algú més pensa en Bola de Drac?
Era molt dolent amb el billar de casa. No m’importava, donar un cop a la bola blanca i veure com totes rebotaven era suficient per a mi. Ja imagineu que la meva formació no va ser espectacular i algun cop que havia jugat després en billars reals ho havia fet bastant malament.
Divendres passat, però, la sort em va canviar —no ens enganyem, la sort hi va tenir molt a veure. Vaig anar a fer una copa amb tres amics i vam fer una partida en parelles. La meva posada en escena va evidenciar el meu passat de joguina. Durant la partida demanava consells i l’equip contrari me’ls donava encantat.
Però ja se sap que l’alumne molts cops supera el mestre i després d’això vaig fer dues partides individuals amb cada un dels tres i vaig guanyar-les totes! Bé, segons ells en vaig guanyar dues i les altres quatre les van perdre ells per posar la negra abans d’hora o on no tocava. A mi tant m’és, jo vaig ser feliç per una nit.
La sort del principiant? Sí. Ells havien begut el doble que jo? També. Tornaré a jugar-hi aviat per arriscar el meu títol? Evidentment que no.
Traduquímica 
El billar m’avorreix…
A mi em va passar una vegada una cosa semblant disparant amb arc: la fletxa va foradar la llauna de coca-cola a bell mig; no vaig tornar a disparar al·legant que em costava molt tensar la corda i em vaig retirar amb un èxit espectacular… no cal dir que no l’he tornat a encertar mai més 😀
Jo mai m’he sabut retirar a temps i sempre he acabat revelant la meva qualitat com a jugador…
Jo sóc de futbolín… al billar també sóc força dolent… tot i que algun cop em tregui algun cop màgic de la màniga sense saber com… tot i així no m’hi guanyaré la vida no…
Pons, ja t’invitaré un dia a una partida.
Montse, a mi em va passar el mateix de colònies. Quan acabava l’activitat de tir amb arc el monitor em va oferir fer uns tirs. En vaig fer dos que van anar just al centre (amb les fletxes bones dels monitors). Ell va avisar als nens i em va nomenar Legolas oficial i no vaig tornar a passar per allà cap altre dia de tir amb arc. Aprèn-ne, anomenatinutil.
Joan, amb el futbolí no hi ha sort que em salvi.