Aquesta setmana s’han estat avaluant les competències bàsiques dels nens catalans a les escoles (sí algú em pregunta què han fet les nenes mentrestant, passarà a la llista negra). Però potser haurien de deixar de restar temps d’aprenentatge als nens i controlar les competències dels adults.

Administrativament i oficial el nostre país és Espanya, ideologies a part, això és un fet. Però també és un fet que el català hi és llengua cooficial. Per què, doncs, a Catalunya, àmbit territorial del català, no es pot fer servir aquesta llengua ni tan sols en organismes públics?

Fa anys que intento demanar un suc de préssec als bars de Barcelona, però els cambrers mai no me’l serveixen, només tenen zumo de melocotón. Fem la vista grossa, no demanem que el cambrer ens respongui en català; però tant li costa entendre’l? No volem debatre les teories freudianes amb ell, només demanar un dels cinquanta productes del bar. Si no és d’aquí, tant li costa aprendre’s els cinquanta noms en català? I si és d’aquí…

Campanya dels anys 70.

Fa unes setmanes vaig passar per l’aeroport de Barcelona i al Pans & Company vaig veure com un anglès feia la comanda en un català perfecte en la seva quarta visita a Catalunya i va haver de repetir-la en castellà perquè la sud-americana que l’atenia només parlava castellà, ni tan sols anglès. Què hi fa algú així en un aeroport? Després la gent defensa les empreses catalanes i no s’adonen que el fet de ser de casa no els fa preocupar-se més per la cultura que pels diners.

I —no us ho perdeu— a l’oficina de Correus de Vilafranca del Penedès us demostraran el respecte que ens tenen i la importància que ens donen. El març, fa dos mesos, vaig anar-hi a recollir un paquet. Em va ofendre que en demanar el torn la màquina em digués “Escogeix servei”. Després d’una conversa en què la funcionaria em va parlar exclusivament en castellà ignorant la deferència al client, li vaig fer notar l’error i li vaig dir la forma correcta, “Escull, amb u i dues eles”, per si de cas. Dijous passat vaig tornar-hi i l’error encara hi era. Aquest cop, la mateixa funcionaria ni tan sols entenia el català!

El que jo demano —a qui en sigui responsable— és que no s’obsessionin que tots els catalans aprenguin el past simple a sisè; que surtin al carrer i garanteixin que a casa meva, si no puc sentir la meva llengua, que la pugui parlar com a mínim. Haver de fer una petició així és molt trist.