Ahir va ser un dia trist, i no ho dic perquè fos el meu últim dia a l’escola i ja no vegi més als nens, ho dic pel que va passar a plaça Catalunya, que no és més que el reflex d’una situació social vergonyosa.

No en posaré imatges perquè ja n’hem vist moltes i se m’encongeix el cor cada cop que en veig. Sembla mentida que després de tot el que s’ha viscut aquí —i el que està passant ara mateix a d’altres parts del món— les forces (que és l’únic que demostren) de seguretat (descarat cinisme) apallissin persones de totes les edats i condicions que demanen que l’Estat treballi per al poble en comptes de viure d’ell.

Fa una setmana, abans de les eleccions, ja es va parlar de fer neteja, però no convenia posar-se en evidència. Ahir, passades les eleccions, Felip Puig tenia l’excusa (im)perfecta del futbol, una cosa que fa dies que se sap que pot passar. Ningú no va avisar als acampats fa una setmana que mantinguessin les “condicions higièniques” ni es van enviar regularment humils escombriaires que fessin la seva feina. No. Es va esperar al dia abans per enviar un exèrcit armat a saquejar el campament. Pensar que els aficionats valoraran més un joc que els problemes que ens ofeguen dóna una clara idea de les prioritats dels polítics.

Els recursos que s’han malgastat en aquesta operació s’haurien pogut destinar a barraques que servissin de cuina o magatzem i que es poguessin tancar. O a fer que el mateix exèrcit protegís els punts suposadament conflictius de l’acampada. Una altra vegada no. En un país on els polítics s’esforcen a destruir els altres partits en comptes d’ajudar el poble junts, és normal que la decisió sigui atacar el poble en comptes de vetllar per ell.

Per sort, la injustícia va fer sortir molta més gent al carrer i entitats com el Síndic de Greuges, el Col·legi d’Advocats o Amnistia Internacional els donen suport. Per desgràcia, avui passo la vergonya de dir que en temps de Franco, no sé si vivíem millor, però no ens tractaven pas pitjor.