Se suposa que les consoles milloren cada vegada més amb nous sistemes de joc i altres idees innovadores, tot i que això no sempre és així.

La setmana passada, quan vam fer el relleu de nens, uns pares van donar la Nintendo DS al seu fill tan bon punt va sortir de l’alberg i es va tancar al cotxe a jugar. Deixant de banda que és una mica trist tenir el fill fora de casa dues setmanes i enviar-lo a l’exili digital en comptes de treballar les relacions familiars, un altre pensament em rondava pel cap: Hi podrà jugar bé al cotxe?

Sorpesa, un joc del Mario!

Fa unes setmanes, quan era al tren carregant coses del pis de Barcelona cap a Vilafranca, cansat de tants llibres que havia llegit per començar el treball del màster vaig decidir encendre la DS. Era el primer cop que utilitzava aquesta consola fora de casa i, el que és més important, en moviment.

L’experiència va ser un fracàs. Havia jugat altres vegades amb consoles portàtils al tren o a l’autocar, però no hi ha gaire diferència amb fer-ho a casa perquè el moviment del vehicle no afectava el joc. Amb una consola tàctil és diferent perquè si el vehicle es mou, tu et mous, i si tu et mous, el control tàctil se’n va a can Pistraus.

És a dir, tota la innovació que Nintendo no posa en els jocs —mil modificacions del Super Mario Bros. i altres mil minijocs del Mario—, quan la posa en un sistema de joc tàctil, converteix la consola portàtil en una consola que es pot portar, però que no es pot moure.