Les presentacions orals a la universitat

Hi ha feines que impliquen preparar exposicions orals cada dos per tres —jo, com a professor, en faig una desena a la setmana i ben llargues—, hi ha feines on tota l’exposició oral es redueix a “Que no m’assabenti jo que aquest culet passa gana!” —amb tot el respecte cap als paletes—; però les que tots recordem i més o menys odiem són les que vam fer durant els estudis.

Com a mínim ell té gràcia.

Dilluns passat vaig estar treballant a la sala d’ordinadors de la meva —definitivament— antiga facultat de química rodejat de parelles que preparaven presentacions orals sobre alguna pràctica per a l’últim dia de laboratori. Darrera meu n’hi havia dues, una de nois i una de noies, a les què no vaig poder evitar sentir. Realment m’hauria agradat no sentir-les, de debò; la gent diu moltes bestieses quan prepara coses en grup.

La parella de noies era la típica que es repartia el temps a parts iguals amb precisió cronomètrica. Volen ser justes i tenir els mateixos minuts de patiment i d’oportunitat de lluir-se. Volen ser tan justes, ordenades i correctes que fan coses tan absurdes com: repetir explicacions de conceptes de suport perquè afecten a les dues parts; donar pas a la companya resumint el que dirà i llavors la companya li dóna les gràcies sense estalviar-se el seu propi resum, que quan arriba al tema és el tercer cop que ho sents; marejar el públic canviant excessivament d’una a l’altra en períodes desiguals de 5, 2, 6, 4, 7 minuts per clavar la repartició equitativa del temps…

Els nois eren més agressius, un es creia més intel·lectualment apte i intentava justificar sense èxit l’autoadjudicació de les parts més complexes i l’altre sense queixar-se el qüestionava i li donava lliçons de dicció i llenguatge no verbal que era evident que ni ell aplicava. Els típics que veus que no volen transmetre un coneixement, sinó exhibir la seva pedanteria.

Parlant de pedanteria, deixeu que ara el gomet me’l posi jo. Amb els meus grups sempre vam partir el contingut en tantes parts com participants, sense preocupar-nos gaire dels 3 o 4 minuts de més o de menys i cadascú es preparava les seves diapositives, un les ajuntava unificant una estètica que tothom acceptava, i havent assegurat que els conceptes de la introducció no es repeteixen, ens ho preparàvem a casa i d’allà al dia del veredicte. Si alguna vegada ens sobraven el temps i la motivació o algú se sentia un xic insegur, podíem arribar a fer un breu assaig que donàvem per bo.

Fillets, no perdeu el temps; amb les bases del sentit comú que se suposa que teniu i sabent que tots heu arribat on sou ara, estalvieu-vos debats i feu la feina. I si algú rellisca, que s’hagués calçat millor. Benvinguts al món real.

[I no he acabat amb els treballs en grup.]

6 thoughts on “Les presentacions orals a la universitat

  1. jo assajava les presentacions orals a casa parlant amb veu alta, després la meva mare hem preguntava si deia alguna cosa i jo responia: “No passa res, només estic parlant sol”, deixant-la molt més tranquil·la…

  2. Mal de cap, palpitacions, suor fred, boca eixuta, tremolor de veu de mans i de genolls, lleuger mareig… exposicions orals no n’he fet, però exàmens orals sí i cada vegada he patit aquesta sintomatologia. Ai, algun dia m’hi podia haver quedat! 😦

Què n'opines?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s