Després del que us vaig dir fa poc més d’una setmana, era inevitable que abans d’acabar l’any tornés a parlar de la biblioteca Jaume Fuster de Lesseps.

Mentre no tinc connexió a casa ni veïns generosos —tot i que més probablement ignorants— que tinguin xarxa Wi-Fi sense contrasenya, sóc un més dels usuaris regulars de la biblioteca, sovint a contracor. Tot i això, no us penseu que m’he unit a la vintena de persones que munten la tenda de campanya a mitja nit per ser els primers. La meva dignitat m’obliga a sortir de casa amb el temps calculat per trobar la porta oberta i solitària, però també és prou permissiva per permetre’m arribar-hi suficientment d’hora per trobar —o fins i tot escollir— lloc.

No parlaré avui dels endolls que no funcionen; “els vermells no van, fes servir els blancs” dirà qualsevol usuari habitual al pobre ocasional que, si no en té prou amb la humiliació d’arrossegar-se per sota de les taules amb la violència de la proximitat a la seva cara d’un grapat de genitals desconeguts, s’aixecarà amb una expressió que uneix la frustració i el desconcert. És clar que em pregunto per què calen el doble d’endolls que de cadires en una taula; només els blancs ja són suficients.

Tampoc no parlaré de la inestable xarxa Wi-Fi; que aleatòriament es desconnecta durant períodes d’un o dos minuts sense importar que estiguis al costat de l’encaminador (forma catalana normalitzada de router, gentilesa del TERMCAT) i que rebis la màxima intensitat de senyal.

"Ets massa sorollós per a mi."

En canvi, sí que parlaré del gran arquitecte que va decidir, en un rampell d’originalitat postmoderna, ajuntar en un sol edifici una biblioteca, un bar i un auditori sense dotar-los de cap altra separació que les masses d’aire que ocupen els grans espais buits de la construcció —l’aire, el medi ideal per a la transmissió del so. No és estrany, doncs, que dissabte al matí la biblioteca gaudís d’un ambient de plaça en dia de mercat i que les tres típiques noies que es queixen del soroll d’un bolígraf quan escriu passessin dues hores fent xxxt; una queixa tan poc efectiva com els tres avisos que va fer una bibliotecària per megafonia —tot i que jo tampoc li hauria fet cas perquè dues de les tres vegades va demanar que baixessin el “tèu de veu” i jo no puc baixar una cosa que no existeix.

I aquesta és la història de l’Audiromeu i la Bibliojulieta; que, per més que s’entestin a estar junts, els usuaris maleeixen aquesta unió —com a mínim els d’ella. El que em sorprèn és que he estat a diferents biblioteques seguint la brúixola de Barcelona, però cap com aquesta. La vostra biblioteca també és així o he trobat l’antítesi de les biblioteques?