Fa unes setmanes que els carrers estan engalanats amb llums de colors, tothom comença a ser feliç i bona persona perquè s’acosta Nadal i toca ser-ho i el màxim patiment prové del dubte sobre què regalar.

Nadal és una època estranya. Durant dues setmanes tot és bondat i amor i la resta de l’any no compta. Alguns veuen el got mig ple i diuen que com a mínim som bons un cop a l’any; altres critiquen la hipocresia consensuada, ja que no accepten un oasi de bondat després d’un any de maldat.

Això ens porta a la pregunta: Per què se segueix considerant el Nadal una celebració bàsica i es veuen tants pessebres i regals de Reis a les cases d’un país d’agnosticisme i ateisme creixents? Hi ha alternatives. Es pot celebrar el solstici d’hivern —que era la festa original— i rebre els regals del Tió —uns regals ben nostrats. Inevitablement, la tradició cristiana ens corre per les venes.

El karma és dolent.

De vegades penso que, si el que ens cal són justificacions místiques, podríem buscar una cosa més neutra, menys fantasiosa o literària, com ara el karma. Si prescindim de la part de les reencarnacions, el karma és una cosa tan senzilla com fer el bé i rebre bé o fer el mal i rebre mal; és prou just. El problema del karma és, precisament, que t’obliga a ser bona persona tot l’any per tenir una vida agradable. No, jo no ho veig com un problema, és exactament el que jo volia; però causa una incomoditat social.

No és estrany que es consideri normal ser bona persona durant dues setmanes i esborrar amb això un any de maleses en el context d’una religió que tot el que requereix per eliminar el pecat de, per exemple, assassinar és una confessió en secret. Com pot competir amb això una filosofia segons la qual qualsevol malifeta et pot suposar trencar-te una ungla en el millor dels casos?