No seria la primera vegada que cantés lloances a la improvisació, ni l’última. Però, en comptes de fer-ho, em limitaré a narrar els esdeveniments festivoculinaris que es van anar succeint la setmana passada.

La noia que amb qui vaig viure a Badalona i que treballa a Irlanda fa tres anys em va avisar que baixaria el segon món i s’hi estaria uns dies. Se’m va convocar a sopar a Vilafranca dues nits. La primera va ser el dimecres, quan vam sopar al restaurant xinès, com ja és tradició quan ve, i ens va invitar, com també és tradició des que té un sou europeu. La segona va ser el divendres, quan una amiga que s’ha independitzat ens va oferir pastes i lasanya casolanes per ensenyar-nos el piset.

Tot un luxe per a algú a qui li agrada molt més menjar que cuinar, que em fa moltíssima mandra. Doncs bé, divendres no vaig cuinar gens. El fet és que dijous una professora havia entrat a l’escola d’idiomes amb tiramisú fet per ella. Jo m’hi vaig interessar, però era per a la seva classe. Corroïda pel remordiment, aquell vespre em va invitar a dinar creps amb tiramisú de postres, tot de la seva mà, el dia següent. Així és com divendres vaig menjar àpats de luxe sense moure ni un dit.

Feu clic per buscar el Wally. (font)

Dissabte no va tenir tant de glamur culinàriament, ja que vaig sopar un tall de pizza i quatre patates d’una parada, però sí festivament, ja que la parada era dins del recinte de la Telecogresca. Sí, és una festa universitària i molts dels assistents no havien nascut quan jo ja tenia set anys, no obstant això, també hi havia gent que podrien ser els meus pares. I és que la Telecogresca és més una institució festiva de la ciutat que una nit universitària. Mai no hi havia anat, però tenia un cafè pendent amb un noi, que és totalment intercanviable per sis hores de concert.

I no oblidem les galetes amb xocolata del berenar de diumenge a casa de l’àvia!

Després d’una setmana així no puc evitar preguntar-me si els meus lectors pronuncieu lasanya —paraula normativa— i tiramisú —mot normalitzat pel Termcat— amb s sorda o sonora. A mi em sembla que ambdues se solen fer sordes, tot i que en italià fan la primera sonora i la segona sorda. Entenc que es mantingui la sorda de tiramisú per fidelitat a l’original, però per què canviem una s sola entre dues vocals a sorda? Influència del castellà?