De vegades em sulfuro com a lingüista. I em podria enfuriar o enfurismar, però jo, que també sóc químic, em sulfuro per allò del sofre.

La gent del carrer pot parlar i escriure com vulgui perquè cadascú és amo del que transmet, de com ho transmet i de la imatge que crea. Hi ha un col·lectiu, però, que a més a més n’és responsable. Aquests no es poden permetre el luxe d’agredir, violar, mutilar i llençar la llengua al contenidor d’un carreró fosc, estret i humit. Parlo dels que tenen certa visibilitat pública, parlo dels periodistes, dels polítics, dels professors i dels que fan servir qualsevol plataforma a Internet.

Aquest seria un bon punt de partida. (font)

És que jo tinc moltes coses molt interessants a dir. Doncs busca’t un amic corrector o un de professional o que te’l posin els responsables del mitjà que et dóna veu. Perquè és comprensible, i fins i tot desitjable, que alguns inverteixin el temps a aprofundir en coneixements no lingüístics, ja que hi ha d’haver algú que estudiï cada branca. Però això no els legitima a promoure errors en un altre camp per transmetre els continguts del seu.

El que té la llengua és que tothom la pot fer servir i que evoluciona amb l’ús dels parlants i que l’important és transmetre el missatge. I això és magnífic a casa i al carrer. No obstant això, deixareu que qualsevol us posi una tireta o us ofereixi una aspirina si us fa mal el cap, en canvi, exigireu molt més que disposar d’un bisturí per operar-vos d’apendicitis, oi? Per què és permet llavors que es publiquin tants textos sense un filtre fiable?

Tot aquest sofre em ve d’una aberració lingüística que vaig llegir fa un mes i vaig programar aquesta entrada per publicar-la amb el cap fred.