Perquè quan es va de viatge s’ha de treure el màxim suc a l’experiència i la quantitat de suc és proporcional al nombre d’entrades que se’n desprenguin, avui us parlaré de l’apartament de l’àvia de la meva amiga.

I no és maco? (Gorka Montiel)

Quan vam arribar a l’apartament a mitjanit, els artesans estaven descarregant matalassos de les furgonetes per dormir a terra. El pis havia estat llogat feia temps i ara l’estan reformant, per això no hi ha llits ni mobles, tret d’uns sofàs i uns armariets en una sala. Vam disposar els matalassos en semicercle al menjador i vam inspeccionar l’habitatge.

Hi havia un escalfador que hauríem d’aprendre com funcionava i vam trobar la clau de l’aigua, però l’aixeta a què es connectaria un rentavaixelles o una rentadora a la cuina no tancava i vam tallar l’aigua. Els dos no artesans ja teníem dues feines per a l’endemà.

Va ser fàcil solucionar el tema de l’aixeta que perdia comprant un tap amb rosca de la mida pertinent. Tot i això, encara perdia. Res que no es pogués solucionar obrint la clau de l’aigua només quan fes falta i recollint les pèrdues en una galleda que utilitzaríem per tirar la cadena al vàter. Pel que fa a l’escalfador, quasi explotem l’edifici omplint la cuina de gas. Qui volgués una dutxa hauria d’escalfar aigua en olles. Però ja diuen que a cavall regalat no li miris el dentat.

D’altra banda, no hi faltava llum natural gràcies a les grans finestres a totes les parets que, a més, escalfaven el pis quan hi entrava el sol. Ben mirat, vam viure com senyors —això sí, senyors de principis del segle passat.