Aquest mes s’han celebrat les jornades d’inici dels tres projectes en els quals treballaré els propers anys. Era el primer cop que assistia al naixement d’un projecte d’escala europea i aquí en teniu els detalls per si no arribeu mai a ser químics però voleu saber com funciona la recerca.

Després de molts mesos d’ideació i de redacció de projecte, de contactar amb grups de recerca d’altres països i de molta paperassa legal, s’aconsegueix finançament per iniciar un projecte i s’organitzen unes jornades de dos o tres dies. Els caps dels grups de recerca participants es desplacen al país de l’organitzador per assistir a la presentació oficial del projecte, de cada participant i a unes sessions de debat per decidir els detalls pràctics i les vies d’acció. L’idioma que s’utilitza és sempre l’anglès —aspecte que mereix un relat a part.

Si el projecte està ben definit i els oradors són eloqüents, les presentacions dels diferents paquets de treball són clarificadores i útils. No sempre és així. Durant els debats s’acaben d’entendre els objectius i s’identifica quins personatges faran la murga durant tot el procés obsessionats amb determinades peticions i queixes.

També és inevitable una hora —o més— de comunicacions d’aspectes legals, econòmics i d’organització. Un ball de xifres, taules i calendaris s’apoderen de la projecció que acompanya una veu monòtona.

Però no tot és intel·lecte i vestits i corbates; també hi ha dinars i sopars a restaurants cars on t’esquitxen el plat amb uns grams del menjar que has demanat. I això és el que jo canviaria. Jo portaria els investigadors a un restaurant de tota la vida, on inflen més el plat que el compte i en marxes ben satisfet. Perquè l’organització es queixa que l’esdeveniment (en realitat ells, incorrectament, en diuen event) ha sortit molt car, però es neguen a canviar a locals més humils i mai no renunciaran als canapès de mig matí ni al berenar.