TRABAL, Francesc. Quo vadis, Sànchez? (1931). Barcelona: Quaderns Crema, 1992.

«Aquell to cursi que no havia abandonat fins ara la novel·la esportiva o el film esportiu, aquell argument finet i pansidet que li feia companyia… són totalment superats per […] Quo vadis, Sànchez?, “récit” tractat amb una gràcia i una despreocupació que enamoren […].»

La portada bàsica, buida i poc atractiva representa molt bé el contingut de la novel·la

L’opinió de Sindreu Ponç, de l’any que es va publicar el llibre per primer cop, a part de ser un text antic, és completament falsa. Potser és perquè he llegit el llibre 83 anys tard, però us asseguro que l’argument és «finet i pansidet», si això vol dir que el contingut és pobre i embafador. I és que l’argument es limita a un home que prova diferents esports i tothom li pren el pèl i al narrador li falta temps per donar lliçons de moral.

I d’altra banda… aquest «récit» —sigui el que sigui— no està tractat amb gràcia si no és que és un humor excessivament subtil, ni amb despreocupació si recordem l’obsessió alliçonadora de l’autor. No cal dubtar que tampoc no enamora.

Per acabar-ho d’adobar, no oblidem que és una novel·la anterior a la normalització lingüística i sembla un camp de mines. El donar-se compte surt cada tres pàgines i no és estrany veure estrangerismes, tot i que marcats amb cursiva o cometes —inconsistentment. I és que la qüestió ortotipogràfica és un altre assumpte. El primer capítol ja és un despropòsit estètic. I no voldria deixar la influència d’altres llengües, ja que sovint hi ha calcs sintàctics sobretot de l’anglès, com ara l’abús de possessius i d’adjectius anteposats al nom:

«Com un nus a la seva intel·ligència, no podia lligar els seus interiors discursos.»

Si llegiu aquest llibre sí que se us farà un nus a la intel·ligència.