Passem la vida pensant que traïm la pàtria amb festes foranes i resulta que la traïció no era tan gran.

Sempre m’he sentit atret per tot el que no fos autòcton; principalment per les cultures, els estils de vida, les llengües, les tradicions… Fa uns anys li deia a una amiga que envejava la relació intercultural que tenia amb un anglès, jo també volia algú exòtic a la meva vida. La setmana passada me la vaig trobar després de molt de temps i li vaig poder dir que jo també havia establert llaços amb Anglaterra.

Tot això ho dic perquè avui és el dia de Sant Valentí, una festa que sempre he ignorat tot defensant Sant Jordi com a autèntica i única festa dels enamorats catalana. Ara bé, en la meva nova situació intercultural la decisió ha estat celebrar les festivitats angleses i catalanes, ja que tots dos volem mantenir la nostra cultura i aprendre de la de l’altre.

Jo havia acceptat integrar Sant Valentí a les meves celebracions i quan m’informava sobre aquest dia m’he endut una sorpresa. Resulta que Sant Valentí va ser un màrtir romà del s. III, les relíquies del qual van ser traslladades a Catalunya al s. X i a qui es van dedicar diverses capelles.

Sembla que el culte a aquest sant aquí estigui més enfocat a qüestions meteorològiques, però resulta que existeix un poema català del s. XV —quan es documenta l’origen de Sant Valentí a Anglaterra i Escòcia— que ja parla dels amors valentins. Jo personalment hauré de celebrar Sant Valentí com celebro Sant Jordi, tant si també és una tradició catalana com si només ho és anglesa.

I vosaltres, què feu?