Passen els anys, fem la nostra vida, alguns de la meva generació ja tenen una feina per a sobreviure i d’altres fan els últims anys d’estudis. Seguim sortint de festa, fem viatges i ens creiem eternament joves. Fins que algú decideix tenir un fill.

Ara fa un mes una de les meves millors amigues va tenir una nena. Encara no l’havia vista perquè tenia algunes obligacions ―la presentació del màster i, ehem, dues setmanes de vacances a Bilbao―, però diumenge passat les vaig visitar amb tres amics més. Sí que altres amics han tingut fills fa anys, però allò eren excepcions no premeditades; aquest cop no, això és fruit d’una nova etapa. Ja no som tant joves.

Realment la vida de la meva amiga ha fet un canvi. Se la veia una mica cansada de dormir poc, però molt feliç. Li vaig fer notar que havia pujat un esglaó; que la nena estava al nivell dels fills, com nosaltres, i que ella havia ascendit al dels pares. Vaig rebre mirades de ‘no la posis al nivell dels cinquanta anys, pobra’ i ella va dir: “Doncs ara ja puc renyar i castigar, o sigui que vigila.” Cert. No seré jo qui repliqui a una mare ―que no sigui la meva.

És cert també allò que els embarassos es contagien. Una altra noia del poble acaba de tenir un nen i es comencen a veure panxes més grosses del normal. Sí, els primers que decideixen generar descendència catalitzen el procés. Tot i que jo tinc les vacunes al dia de moment ―i que duri.

Sembla que sigui molt aviat, però els nostres pares també ens van tenir al voltant dels vint-i-cinc. I és que el rellotge biològic no es queda sense piles ni hi ha cap avenç tecnològic o canvi social que en canviï l’hora. Alguns evitarem el contagi durant uns anys, però el virus ja circula.

I vosaltres, com aneu de defenses?