Aquesta ha estat la primera setmana de la meva nova rutina. Tinc molt de temps lliure o, millor dit, tinc feina a distribuir lliurement en el temps. Pensava que em sobraria temps, però quan creus que tens molt temps lliure agafes compromisos de més.

Dimecres passat després de sopar, tot i que dijous és el dia que em llevo més d’hora, em van proposar sortir una estona; no seria el primer dimecres que ho fes. L’endemà vaig llevar-me vint minuts més tard i vaig arribar a l’escola tot just per anar directe cap a la classe. No cal preocupar-se per la son quan treballes amb nens; ja faran per mantenir-te despert.

Bip bip!

Acabades les classes vaig córrer cap a casa, vaig redactar unes coses i vaig dinar. Havia de firmar el contracte de la nova feina de les tardes abans d’anar a treballar. Però el contracte era a Gràcia i la feina és a Sant Gervasi i vaig caminar mitja horeta ben bona, que és el mateix que trigues esperat l’autobús o fent la volta amb metro i FGC.

Després vaig tornar a Gràcia per a fer una copa ràpida i anar al nou quasi-pis d’una química per a fer uns biquinis ―evidentment― amb la sandvitxera que em van regalar quan vaig presentar el màster (dedico el bloc a explicar com faig els biquinis artesanalment i ells trenquen la màgia). Abans de mitjanit ens vam quedar sols l’amfitriona, una noia i jo perquè tancava el metro. L’altra noia viu a prop d’allà i jo a peu només trigo quaranta minuts. Elles van trobar que a les dues de la matinada aquest “només” era injustificat, però és que sóc de poble.

Divendres vaig llevar-me just per a dutxar-me, posar la rentadora, fer el dinar mentre esmorzava i córrer cap a l’escola, on a l’hora de dinar vaig començar les classes d’anglès a la directora. I ara em pregunto on és aquella vida contemplativa que fa un mes semblava venir.