Si heu dubtat alguna vegada de la veracitat de les meves paraules, aquesta es l’entrada que us farà canviar de parer. Si, pel contrari, no n’heu dubtat mai, sou uns il·lusos.

Un somni fet realitat.

Fa una setmana vaig arribar deu minuts tard a classe. Això podria ser una anècdota sense interès si jo no fos el professor. Segons els meus càlculs podia arribar a temps a l’acadèmia, segons els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya arribaria deu minuts tard, i tenien raó. Quan vaig entrar a classe la coordinadora estava repassant el passat amb els meus alumnes. Li vaig agrair que me’ls hagués recollit i la vaig alliberar. Després d’un silenci i una expressió a la cara dels nens d’aparent indiferència que era en realitat la prudència de la distància entre el professor i els alumnes, vaig dir “Guys… the teacher is late! —expressió dramàtica— Why are you late, Òscar? Oh, I’m glad you ask this question!” Van entendre que estava permès preguntar, o més aviat els ho manava, i ho van fer tots alhora. Els vaig explicar que acabava de firmar el contracte del pis nou i llavors sí que se’ls va despertar l’esperit periodístic. “Are you living alone now?”, pregunta un d’ells. “Not alone —picada d’ullet—, not alone.” I havent dit això vaig tallar el tema per començar la classe, que sinó pregunten massa; això també m’ajuda a mantenir-los expectants per un dia que necessiti tota la seva atenció.

Ara ja puc dir que he completat la brúixola de Barcelona: vaig viure a l’est fa dos anys (acceptem Badalona com a est de Barcelona, que hi arriba el metro), al sud l’any passat (Poble Sec), a l’oest els últims dos mesos (Sants) i ara al nord (Gràcia). Poc tenen en comú les quatre experiències, però ja sabeu que a mi m’agraden els canvis. A veure què passa a partir d’ara amb aquesta nova situació. He arribat sense saber-ho a una vida estable? Fa por.

En tot cas, recordeu que fa dos mesos vaig dir que no muntaria el pessebre a Sants. Jo no dic mai mentides.