No patiu que ja continua la història dels meus aniversaris.

Quan vivia a Badalona, la meva amiga va marxar a Vilafranca el dia abans del meu aniversari, però havia deixat una nota al moble del menjador amb la instrucció de no mirar-hi dins fins a mitjanit. A les dotze en punt vaig descobrir-hi un regal. Llavors vaig pensar que dues hores i mitja després en faria 24 i, com que algú havia inaugurat l’esdeveniment, no em podia posar al llit. Per això em vaig vestir moderadament seductor, vaig agafar el metro i em vaig posar a caminar pel centre de Barcelona fins que un grup de dues noies i un noi em van preguntar si estava sol i em van invitar a unir-m’hi. Ja veieu que sempre he relativitzat bastant això de no anar amb desconeguts.

Segueixen cremant.

El 25è aniversari tampoc no va comptar amb els grans artificis que se solen oferir en el quart de segle. Vaja, qui diu que jo doni suport al sistema decimal? Aquell any feia el màster en química analítica i, abans de marxar cap a casa pel cap de setmana, vaig preguntar a un noi de química inorgànica amb qui teníem amics en comú si feia res aquella nit. Per sort, ell és un noi fàcil i va ser una nit molt divertida. Com en els altres casos, en algun moment indeterminat vaig confessar que era el meu aniversari, però a aquelles alçades ell ja no estava en condicions de processar la informació.

Ara fa un any la celebració va ser menys sonada, ja que estava bastant absorbit en algunes coses i em vaig limitar a sopar amb un company de feina.

Per contra, aquest any vaig decidir treure més suc a la compleció de 27 voltes al Sol. Aviat sabreu com.