Primer de tot, gràcies pels correus electrònics d’aquests dies (si en vas enviar un passa al següent paràgraf, si no en vas enviar cap… doncs, també).

Per fi he fet una mica de festa decent a Lisboa!

Tot començà a mitja setmana, quan vaig anar a un japonès a sopar amb dos pseudoamics (vaja, ens acabàvem de conèixer). Després vam anar a un bar d’intel·lectualoides, on una dona i la noia asseguda amb ella a la taula del costat es van posar a parlar amb nosaltres quan van sentir que era català. Vaja, que el tema de Catalonia is not Spain dóna molt de si. Quan van marxar em van donar el seu telèfon per si necessitava alguna cosa; tão queridas! Per cert, quina ràbia que fa la gent que marxa a altres països i posa expressions en l’altra llengua als correus volent dir: “Ui, mira que internacional que m’estic tornant. Escric coses per a demostrar que ara són expressions habituals per a mi i fer-vos veure que estic super integrat i que us moriu d’enveja podrida.”

Tornant al tema que ens ocupa; divendres vam sortir de celebració amb els mateixos. Primer, un passeig per la zona de bars i després, una discoteca. És trist que una de les discoteques més famoses de Lisboa és limiti a sons enllaunats i la gent estigui durant hores fent el típic pas de dreta a esquerra perquè l’absència de lletra et priva de magrejar-te amb el personal. Això sí, els lisboetes han desenvolupat un sentit extra que els permet saber just en quin moment de la monotonia sonora han d’aixecar les mans, cridar i xiular durant dos breus segons i tornar ràpidament al pas dreta-esquerra. S’ha de dir a favor de la discoteca que és molt gran i té terrassa, balcons i que la porta són les cames obertes d’una donzella nua de proporcions considerables fetes amb escaiola i amb molt poc detall (per sort).

Tot i que la festa grossa va ser ahir. Vaig conèixer dos brasilers i havíem d’anar a prendre alguna cosa abans de sopar, però van trucar uns amics seus perquè feien la festa d’aniversari de dues noies fora de Lisboa. Què havia de fer jo? Quedar-me a Lisboa amb el dit al nas? Cap a Alentejo tots! La festa era en una casa al camp plena de brasilers de totes les edats. Un bon sopar i una mica de ball al jardí i al final una mica de discoteca. I els pilars de la festa van ser els meus dos nous pseudoamics. És perquè són molt animats? Bé, sí, però ho deia perquè són molt alts. I no és culpa meva que avui sigui 12 d’octubre.

Recordeu que tenia feina? Doncs ja no en tinc. De fet, el dia després d’escriure l’últim correu vaig decidir no acceptar la feina perquè em quedava un pèl lluny de casa i eren poques hores i en castellà. Així ni ocupo el temps lliure ni parlo portuguès, per això em quedo a casa. De fet estic sobrat perquè aquesta va ser la primera de tres feines que no accepto. No vinc a treballar, vinc a viure en portuguès.

Em sembla que m’estic excedint, no volia escriure tant, que després m’ho rellegeixo i està tot ple de faltes i és massa feina corregir-ho tot. Que vagi bé.

PD: Els taxistes de Lisboa són mortalment temeraris; hauré d’agafar el taxi més sovint.