Ja he acabat un torn de campaments i, de fet, estic en el tercer dia del segon. Sí, els campaments es fan com xurros i tots els comiats emotius van seguits d’indiferència.

Tots els plors i abraçades del comiat de l’últim dia d’una estada s’obliden 24 hores després per rebre el nou torn. Any rere any els nens diuen que l’última ha estat la millor estada de totes i només quan ja n’han fet moltes i no tenen edat per seguir-ne fent, s’adonen que totes han estat genials, però que l’emoció del moment els encega. Llavors els comiats ja són menys emotius; tothom sap que després de deu dies o dues setmanes se separaran i tornaran a la vida de sempre com si res.

Els monitors fem el procés molt més ràpidament, entre d’altres coses perquè som més grans. Nosaltres no fem una estada a l’any, en fem dues, tres, quatre… T’ho passes molt bé amb un grup i hi crees un vincle, fins i tot et sap greu que marxin; però saps que l’endemà del comiat arribarà un altre grup que mereix tanta atenció i tanta il·lusió com les han merescudes els anteriors. L’obligació d’oblidar es converteix ben aviat en un costum natural.

Tot i que de vegades no s’acaba d’oblidar i els primers dies d’estada se senten comparacions i referències als nens anteriors. En l’estada que ara hem començat hi ha bastants nens que els costa menjar i la primera nit vam tenir verdures i peix. Després d’una estada sense problemes al menjador, vam odiar els nouvinguts. Per sort, durant l’activitat de nit i l’endemà vam veure que són un grup molt bo i ens n’hem enamorat.

Crec que és bo aprendre que la gent ve i se’n va, que no podem conservar tota la gent i que no podem desaprofitar el present recordant el passat. Si us plau, que algú posi aquesta frase en vers i l’escampi per les agendes de 2n d’ESO del país.