Quan vaig fer els divuit anys vaig quedar molt decebut perquè esperava levitar i brillar, alguna cosa màgica que signifiqués un canvi visible; però si no hagués tingut un calendari a mà, no hauria sabut que ja era major d’edat.
Per edat se suposa que ja sóc adult, però la imatge que tinc d’un adult no encaixa amb mi. Els adults sempre són aquella gent més gran que tu, amb una vida muntada, seriosos, que prenen decisions importants… Jo em veig com un nen mig crescut amb quatre funcions o habilitats extres.
Sí que he acabat els estudis i començo a tenir un lloc pseudodecent al món laboral, però no em sento adult. A les colònies, però, amb tants nens al nostre càrrec i per contrast, és quan veig que si no sóc adult, em falta poc. Potser és tenir algú més petit sota la teva responsabilitat el que et fa adult de debò. Tot i així, quan els nens marxen i ens quedem els monitors sols, aquella nit tornem a ser nens grans.
Vaja, que potser només es pot ser adult per contrast i llavors, com en altres coses a la vida, haurem de dir que els adults no existeixen, que són els pares.
Traduquímica 
Xxxxxxt, ara ens has descobert el secret…
La gent té dret a saber-ho. No m’importa que vingui el Gran Germà i se m’endugui.
No pateixis, jo tinc una mica més d’edat que tu i la veritat és que no me’n sento d’adult. Però no està malament la reflexió, potser et sents adult quan tens una personeta al teu càrrec de form a permanent, és a dir, un fill. Aquest ja no te’l treus de sobre quan acaben els campaments, i encara que tinguis també estones per a tu, i per fer el ximple, ell sempre hi és. La sensació de no ser ja l’últim de la cadena familiar suposo que pesa molt.
sort que jo no hem faré mai adult…
Ei, bona reflexió. A més a més, a l’inrevés també funciona: a casa dels pares sóc i seré “la nena” i tinc el negre pressentiment que mai no m’acaben de prendre seriosament del tot 😦
100% d’acord.
Primer de tot, benvingut a casa meva, XeXu. De fet no pateixo. Potser pateixo més per la possibilitat que algun dia em faci adult i tingui aquestes responsabilitats. Vaja, crec que sóc de l’escola del Pons. Però el Sergi que vigili, que quan les coses van ràpides…
Montse, jo tinc la sort que hi ha una nena després de mi i ella monopolitza aquest rol.
Una reflexió molt interessant, no ho havia vist mai així, però… m’agrada.