Si hi ha algú expert en separacions amistoses en aquest planeta, aquest no sóc jo. O això semblava fins fa poc.

Fa dues setmanes us vaig dir que havia deixat una de les feines de professor per falta de temps. Ara bé, he deixat l’escola molt a gust amb ells i a ells els ha sabut molt de greu perdre’m. El cert és que encara tinc contacte amb la directora i el mestre d’educació especial, que són dues de les persones més admirables que conec, tant intel·lectualment com personal.

Fèiem aquesta fila.

Ja se sap que les amistats s’han de cuidar bé —i aquí se’m pot criticar bastant—, especialment si són gent ben posicionada. Així doncs, el cap de setmana passat vam sortir a sopar. Primer vam anar a fer un beure a l’Ateneu Barcelonès, del qual ella n’és sòcia. Vam seure al pati interior i vam debatre la salvació del món amb una copa a la mà. En algun punt les copes es van buidar del tot i vam fer una visita guiada per l’edifici amb comentaris històrics i artístics. I quantes coses i quants detalls en sap la directora!

Havent acabat la visita, vam anar a sopar a Els Quatre Gats, un local amb història que freqüentava gent com Picasso, Enric Granados o Gaudí. Un local a la nostra altura. El menjar era boníssim i un pianista completava l’ambient entre les converses dels estrangers que omplien la sala. Durant el sopar vam deixar el món a banda i la conversa va ser més personal i, tot i sentir-me cada vegada més petit al seu costat, en vaig aprendre molt i ja ha tingut un gran efecte en la meva vida.

Ja ho veieu, m’estic convertint en un bohemi —i que malament que es viu, però quin prestigi que dóna!