MACIP, Salvador. El rei del món. Barcelona: Columna, 2007.

“Un dia ets un criminal de poca volada del Bronx […]. L’endemà ets un ídol de masses […]. I si tot plegat és tan sols un muntatge elaborat, una farsa on tots esperen treure algun profit de tu?”

El meu regal de Reis.

Com s’insinua darrere del llibre, la novel·la tracta d’un negre del Bronx que és posat en una situació desproporcionadament privilegiada per motius tan qüestionables com desconeguts.

El llibre es divideix en tres parts —«Home», «Déu» i «Màrtir»— molt equilibrades en extensió —35, 36 i 29 % del text, respectivament—, però no tant en contingut. Si pensem en l’altra típica divisió triple d’introducció, nus i desenllaç; la correspondència no sembla directa amb la que fa Macip. Més aviat sembla que, tot i començar la introducció amb força, s’allarga fins a la meitat de «Déu». Ja deia Macip que era la seva novel·la maleïda i la va regalar generosament per revifar-la. Possiblement aquest nus tardà hi té alguna cosa a veure. I he de reconèixer que la tercera part m’ha enganxat molt.

D’altra banda, El rei del món es descriu com “una pel·lícula d’acció” i, certament, es narra com si se n’hagués de fer un llargmetratge. El que no especifica és que l’acció implica violència, sexe i violència sexual explícits. I és una llàstima perquè els considero un dels trets que diferencien aquesta obra de tantes altres, un dels seus trets positius, de fet.

Finalment, com a traductor, hi ha una cosa que no m’ha passat per alt i que no puc evitar comentar. El protagonista parla de polzades i milles, ja que això representa millor la realitat nord-americana. En aquest sentit és un encert, perquè el lector català encara pot tenir una idea aproximada de la mesura. També es poden llegir algunes paraules angleses en cursiva per crear aquest efecte exotitzant. En canvi, l’expressió “desitjar-la amb cada polzada del meu cos” (p. 132) és un calc massa forçat de with every inch of my body. Igual que un “El que sigui.” (p. 133), un clar whatever amb el valor de ‘tant se val’. Pel fenomen diametralment oposat se’m fa estrany que una americana anomeni “guiris” als turistes (p. 175).

En resum, m’agradaria que la meva primera novel·la s’hi pogués comparar, però la segona potser ja no [amb confiança, respecte i la certesa que em llegiràs, Salvador]. I no dubteu que avançaré cap a El joc de Déu, encara que aquest cop l’hagi de pagar.