M’encanta que arribi el bon temps. Surto més al carrer, el sol em carrega les piles i em fa feliç, augmenten el número de sopars i esdeveniments socials.

Divendres vaig sopar amb els companys del màster de correcció a casa d’un d’ells. Havíem volgut escollir un dia que els Ferrocarrils funcionessin fins tard perquè tothom pogués tornar a casa, ja que el pis és a Sarrià, però justament aquell dia van fer vaga. A mi no em va importar gaire, atès que en vint-i-tres minuts de passeig arribava al llit. Es va anomenar el sopar humorísticament amb un terme que reflectia que cada persona portava un plat cuinat de casa i que la naturalesa lingüística catalana de la nostra unió no em permet repetir.

Nosaltres també som així de bufons.

Deveu pensar que vam parlar molt de llengua, però quasi no ho vam fer, que els correctors tenim vida més enllà de Fabra. I vam tenir la notícia d’un embaràs! Al principi de la nit una noia va fer un comentari sobre gent embarassada i la futura mare em va xiuxiuejar “Jo sí.”  No vaig saber si era una broma o una confidència i la confessió va quedar a l’aire fins que la va repetir en públic quan va brindar amb aigua. Ella serà l’encarregada de començar el contagi reproductiu.

Del menjar només en puc cantar lloances. Que bé que cuinem tots! Potser jo no tant, perquè només van destacar el tomàquet de la meva pizza, precisament el que se m’havia oblidat, i me’l va proporcionar l’amfitrió.

I això va ser només el principi del cap de setmana, però ja sabeu que a mi em fa tanta mandra escriure més de cinc paràgrafs seguits com a vosaltres llegir-los.