El cap de setmana passat vaig anar a Vilafranca per al sopar d’aniversari d’una amiga i, tot i la meva reconeguda aversió a aquestes celebracions, va ser una gran nit.

Vaig rebre la invitació cibernètica al sopar uns dies abans. La noia convocava una desena de persones a un sopar, sense parafernàlies ni promeses míticofestives. Era una selecció d’amistats de molta més qualitat que quantitat. Poques vegades he vist un enfocament tan realista i decent. Potser per això poques vegades aquestes festes són lloables.

Si t’hi fixes bé veuràs que hi són totes. (font)

El dia de la trobada a l’hora acordada, trucava al timbre de la casa on ens havíem de concentrar. Quan hi vam ser tots —no tots els invitats, però quasi— i després d’esperar que una de les noies acabés d’arreglar-se vam anar a un restaurant japonès. Deixeu que em posi poètic sense deixar la prosa, però em vaig sentir molt a gust i em vaig divertir menjant amb ells. Són gent propera —tot i que ara feia un temps que no ens ajuntàvem—, alegre, amb encant i un humor que m’agrada molt.

Realment va ser especial perquè, de fet, dos més dels presents havíem fet anys uns dies abans. I el millor de tot: no hi va haver pluja de regals absurds i innecessaris! Només una parella li va portar un detall amb tantes espelmes com anys feia si descomptaves l’espelma de més que hi van posar per error. A l’hora de les postres els dels aniversaris en vam agafar tres per bufar-les. I després de sopar vam sortir a parlar més que a ballar, però ja m’agrada ara que comencen a pesar els anys.

O sigui que va ser una celebració per a recordar per la màgia de les coses senzilles. A més, en alguns moments les noies van tenir alguns detalls d’aquells que s’escapen entre frases i sense pensar-hi que em van fer sentir molt apreciat i era com reconèixer un amor correspost. I aquí s’acaba la poesia, no fos cas que em deixéssiu de veure com algú que viu criticant gratuïtament. Que us bombin!